L’accés al Facebook d’un fill és legítim si hi ha assetjament

El contingut de les xarxes socials, obtingut sense autorització del menor, pot ser emprat com a prova en un judici

L’accés dels pares als comptes de les xarxes socials dels seus fills, sense el consentiment dels mateixos, en el cas que sospitin que poden estar sent víctimes d’un delicte -com, per exemple, ciberacoso-, no es considera una intromissió il·legítima en la seva intimitat i, per tant, la informació obtinguda amb aquest accés pot ser utilitzada com a prova en un judici.

“No pot l’ordenament fer descansar en els pares unes obligacions de vetllar pels seus fills menors i, al mateix temps, desposseir-los de tota capacitat de controlar”, assevera el Tribunal Suprem (TS), en una sentència del 10 de desembre de 2015, en la qual rebutja el recurs interposat per un condemnat per un delicte d’abusos sexuals a una menor i altres cinc d’exhibicionisme realitzats a través de la xarxa.

La inhibició davant fets d’aquesta naturalesa, raona la sentència, seria contrària als deures que li assigna la legislació civil als pares.

El TS subratlla, a més, que en el cas jutjat es tractava “d’una activitat delictiva no esgotada, sinó viva”, per la qual cosa l’objectiu prioritari era fer-la cessar. La valoració i ponderació que pugui fer-se serà “molt diferent” si es tracta d’una activitat delictiva ja succeïda, a si es tracta d’impedir que s’aquesta perpetuï, i “més en una matèria tan sensible com aquesta en què les víctimes són menors”.

La mare aporta els missatges

En el cas jutjat, van ser determinants per a la condemna de l’acusat les converses que el mateix va mantenir amb una de les seves víctimes a través de la missatgeria instantània de la xarxa social Facebook, un contingut facilitat per la mare de la mateixa.

El condemnat va recórrer la sentència al·legant la vulneració del secret de les comunicacions (article 18.3 de la Constitució) i del dret a la intimitat (article 18.1).

El ponent, el magistrat del Moral García, raona que, si bé és indubtable que els menors són titulars del dret a la intimitat -i, per tant, han de prestar consentiment perquè puguin desvetllar-se els missatges dels seus comptes privats-, no tota mesura que pugui afectar a aquest dret requereix l’autorització d’un jutge.

Així, aquest dret pot cedir davant altres interessos constitucionalment protegits que prevalguin sobre l’interès de protegir determinada informació, com pot ser la persecució d’un delicte.

El magistrat, així mateix, descarta que existeixi una vulneració del secret de les comunicacions: una vegada cessada la interacció entre els participants se surt de l’àmbit del 18.3 de la Constitució per entrar en el de la intimitat.

Encara que en el present cas no es determina com va arribar la mare de la víctima al coneixement de la clau del seu compte de Facebook, la sentència assevera que pot descartar-se que la sabés “a través d’artilugis o mètodes d’indagació informàtica que permetessin el seu descobriment al marge de la voluntat de la titular del compte”.

El més probable, continua, és que la sabés per la voluntat directa de la menor o a través de la seva germana. Però, fins i tot en aquest supòsit, el TS rebutja que pugui considerar-se il·lícit l’accés i per tant de prova inutilitzable.

“Si l’afectació a la intimitat prové d’un particular que està autoritzat per accedir a aquest àmbit de privadesa que desvetlla, encara que abusi de la confiança concedida”, no podrà anul·lar-se el contingut de la prova, conclou la sentència.

Font: El Economista

Share on Facebook