Indemnització contractació temporal

Sentència Tribunal Justícia de l’Unió Europea de 24 Setembre 2016

La recent Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) del passat 14 de setembre sobre indemnització per fi d’un contracte temporal ha produït una autèntica commoció en els mitjans laborals i socials, que sens dubte tindran incidència en matèria de contractació temporal al nostre país.

Després d’aquesta resolució serà molt difícil que, en els propers mesos, un advocat laboralista que defensi a treballadors espanyols no tingui alguna ocasió d’invocar directament davant els nostres jutjats l’Acord marc europeu sobre el treball de durada determinada, incorporat per la Directiva 999/70/CE del Consell.

La citada sentència, la de l’assumpte C-596/14, considera que la diferència existent al nostre país entre les indemnitzacions de contractes temporals i indefinits vulnera la normativa europea. I obre la porta al fet que pugui reclamar-se, en els casos de terminació d’un contracte temporal, una indemnització equivalent a la prevista per a l’extinció per causes objectives.

Cal recordar que al nostre país existeixen -bàsicament i per simplificar-ho d’una forma comprensible per al no jurista- tres tipus d’indemnitzacions en les extincions contractuals:

  • Una indemnització de 12 dies per any de servei que s’abona a la finalització de determinats contractes temporals, no de tots.
  • Una indemnització de 20 dies per any (amb un màxim de 12 mensualitats) que s’abona quan s’extingeix el contracte per una decisió empresarial emparada en causes objectives (econòmiques, tècniques, organitzatives o de producció).
  • I una indemnització de 33 dies per any treballat (amb un màxim de 24 mensualitats) que s’abona quan el contracte s’extingeix invocant motius disciplinaris i aquest acomiadament és declarat o reconegut com a improcedent. Transitòriament es realitza un doble còmput, de manera que, per als períodes anteriors a la reforma laboral de 2012, es respecta la meritació amb la quantia abans vigent de 45 dies per any (amb un màxim de 42 mensualitats).

El cas que dóna lloc al pronunciament del TJUE al que ens referim és el d’Ana de Diego Porras, empleada pel Ministeri de Defensa durant nou anys mitjançant diversos contractes d’interinitat concertats per substituir a diversos treballadors.

Al final dels mateixos, quan es va reincorporar al seu lloc l’última de les treballadores substituïdes, la treballadora interina va reclamar judicialment, al·legant frau de llei en els seus successius contractes.

En síntesi, el TJUE conclou que sí, que la norma nacional que denega la indemnització a un treballador amb contracte d’interinitat, mentre que permet la concessió de la mateixa als treballadors fixos comparables, contravé la citada norma europea, doncs no hi ha raó objectiva que justifiqui el que entén com una diferència de tracte.

La conseqüència pràctica immediata de la sentència pot ser que els treballadors temporals s’emparin en el citat Acord marc i la Directiva 1999/70/CE per reclamar que, en finalitzar el seu contracte, se’ls aboni una indemnització com la prevista per a l’extinció per causes objectives en els contractes indefinits, això és, 20 dies per any, sense perjudici dels supòsits d’improcedència, en què serà superior.

En tot cas, com dèiem, en els propers mesos anem a assistir a una freqüent invocació de l’esmentada Directiva europea i de l’Acord marc contingut en la mateixa davant els òrgans judicials espanyols, a fi que, d’acord amb la interpretació que realitza aquesta sentència, es reconeguin indemnitzacions de 20 dies per any a l’expiració d’aquesta “durada determinada” pactada i que constitueix la característica essencial d’aquestes modalitats contractuals.

Share on Facebook